La càmara s’acosta amb mirada neta i sensible a la història d’aquest camell que plora –plora la cria abandonada i plora també la mare després que un ritual fa que accepti de nou el seu fill-, i és capaç de transmetre el dolor i els sentiments d’aquests animals amb una sorprenent humanitat i senzillesa. Els camells passen a convertir-se en un personatge més en aquesta història que també mostra l’estil de vida dels nòmades mongols, les seves activitats quotidianes com a pastors i els seus costums, les seves estretes relacions familiars i també com la civilització es va introduint, lenta però inexorablement, en el seu primitiu estil de vida. El menut de la família, que llueix una gorra de la marca Adidas i que reclama insistentment un aparell televisor a canvi del seu ramat d’ovelles és un revelador exemple de com les comunitats nòmades van desapareixent víctimes també de la globalització.

L’emocionant seqüència del ritual que fa reconciliar la camella i la seva cria –la música d’un violinista i el lament d’una pastora fan possible aquest petit miracle- és sens dubte el moment àlgid d’aquest film d’obligada visió, interessant com a document antropològic però també pels seus valors humans. Des del pioner del cinema documental Robert Flaherty, poques pel·lícules havien retratat amb tanta dignitat un estil de vida que sembla condemnat a desaparèixer.