|
Poques vegades com en aquesta edició del Festival
de Cinema de San Sebastián el palmarès ha
reproduït amb tanta fidelitat el que ha estat la programació
de la secció oficial del certamen: entre els guardonats
s’hi compten molts títols referits als principals
conflictes polítics i socials i poques mencions als
realitzadors plenament consolidats que han portat al festival
les seves obres menors.
Així, de la mateixa manera que al festival de Cannes
es va premiar Farenheit 911 -cinta tan necessària
políticament com de dubtós mèrit cinematogràfic-,
el festival donostiarra ha optat per la correcció
ideològica i ha premiat una necessària coproducció
Irán-Iraq titulada Turtles can fly
que tracta, com no pot ser d’altra manera, sobre els
efectes i la desinformació de la guerra.
També de les conseqüències de la guerra,
en aquest cas de la dels Balcans, tracta la pel·lícula
de Goran Pasjaljevic titulada Sueño
de una noche de invierno, i que ha obtingut el
premi del jurat. Un altre conflicte polític, ara
el d’Irlanda del Nord, és el tema central de
la pel·lícula que ha merescut el premi al
millor guió, Omagh, co-escrita per
Paul Greengrass, director de la també premiada Bloody
Sunday.
Fora del palmarès han quedat les obres dels grans
realitzadors de renom que han passat pel festival, com ara
John Sayles, Robert Guédiguian, Adolfo Aristarain
o François Dupeyron, que amb poques excepcions no
han acabat de convèncer. El jurat a fallat en favor
de propostes inesperades, com ara el remake oriental de
la Carta de una desconocida, premi a la
millor directora, Xu Junglei.
El jurat presidit per l’escriptor Mario Vargas Llosa
també ha tingut en compte la gèlida i estàtica
interpretació d’Ulrich Thomsen i Connie Nielsen
al drama Brodre, una irregular pel·lícula
post-dogma que té el gran mèrit de parlar
dels efectes de la guerra fent servir el típic format
de pel·lícula danesa sobre una familia en
descomposició. Potser ha estat, precisament, aquesta
inesperada mirada al conflicte bèlic d’una
cinematografia tan endogàmica com la danesa el que
ha incitat el jurat a premiar una cinta ben rodada però
no del tot aconseguida.
I el títol que havia de portar la polèmica
pel seu contingut pressumptament pornogràfic, Nine
Songs, ha acabat passant sense pena ni glòria.
El cocktail de música i sexe del director de Wonderland
i In this World no ha aixecat la polsaguera que es podia
esperar i només ha vist reconegut el seu “risc”
amb un premi a la fotografia, sens dubte el més interessant
de la proposta preciosista i buida de Michael Winterbottom.
>>>Més
informació: http://www.sansebastianfestival.com/2004/52/es/portada.php |
