CINCO VECES DOS
Article d'opinió sobre la pel·lícula
En la insuportable seqüència inicial de Cinco veces
dos un notari llegeix un expedient de divorci. El matrimoni
escolta impassible els detalls i puntualitzacions d'un tràmit
que sona a sentència irrevocable. Després de signar,
té lloc un últim encontre entre els dos amants
que sembla el simulacre d'una violació. Com han arribat
a convertir-se en dos estranys? On ha anat a parar l'amor? Aquestes
són algunes de les preguntes que planteja la darrera
pel·lícula del director francès Francois
Ozon.
Seguint l'estructura narrativa de films com Memento o d'Irreversible,
la trama de Cinco veces dos està explicada al revés.
Pot semblar una forma diferent d'explicar una història
ja coneguda: començar des del final, buscar en el passat
els moments de crisi que han anat degradant la relació,
i arribar, amb un fàcil i efectiu cop d'efecte, a la
felicitat inicial de la parella. Però el final d'aquesta
pel·lícula, que és el principi de la història
d'amor, està molt lluny de ser feliç.
Ozon mostra només cinc instants de la relació
de Marion i Gilles. Són situacions de crisi que malgrat
tot no arriba a esclatar, i que tampoc donen cap resposta que
justifiqui del tot el fracàs d'aquesta parella. Ozon
no jutja, sinó que es mira amb certa distància
i força antipatia -sense la ironia però amb la
mateixa punyeteria que Chabrol- els seus aburgesats i amargats
personatges. El film enfronta, en un extraordinari tour de force,
als actors Stéphane Freiss i Valeria Bruni-Tedeschi,
que han sabut trobat el valor necessari per interpretar, a través
de les mirades i uns dolorosos diàlegs, l'egoisme, la
frustració, la mentida, la crueltat i la manca d'emoció
que condiciona i condemna als seus personatges, els més
patètics, tristos i desagradables que s'han vist darrerament
en pantalles cinematogràfiques. Les alegres cançons
italianes d'amor i desamor que tanquen cadascú dels cinc
episodis d'aquest puzzle constitueixen també un cínic
contrapunt.
Ozon, enfant terrible del cinema francès, autor de films
tan excèntrics com Sitcom o 8 mujeres, fa un gir inesperat
cap a la maduresa cinematogràfica amb aquest film descarnadament
auster, asfixiant, que ofereix una visió molt pessimista
de les relacions sentimentals. A mig llarg metratge, en una
situació similar a la que obra el film, el jutge de pau
llegeix un expedient matrimonial que torna a sonar a condemna.
I també com una condemna, a final, la parella que s'acaba
de conèixer camina, sense cap emoció, cap un l'horitzó
incert i desesperançat.
Director: François Ozon
Intèrprets: Valeria Bruni Tedeschi, Stéphane Freiss
