DESPUÉS DE MEDIANOCHE (DOPO MEZZANOTTE)

Article d'opinió sobre la pel·lícula

Dopo mezzanotte és una pel·lícula que emana passió pel cinema. L’òpera prima del director Davide Ferrario està concebuda com una gran excusa per parlar del cinema i de la seva màgia. Amb una mirada mitòmana i apassionada cap el setè art, Ferrario fa gala de la seva cinefília tant amb l’escenari on té gran part de l’acció del film, l’espectacular Museu del Cinema de Turín, com en l’argument, una recreació poc dissimulada del Jules et Jim de François Truffaut.

El cinema és aquí la forma per fugir d’una realitat grisa, la del tímid i somiador Martino, un extravagant personatge que en una versió americana ben bé podria interpretar Johnny Depp i que s’enmiralla, està clar, en un altre referent cinematogràfic, el de Buster Keaton. Martino intentarà transmetre la seva passió pel cinema a l’esbojarrada Amanda, la promesa d’un lladre de segona, i que per atzar acaba amagant-se en el museu on el noi treballa com a vigilant nocturn.

Ferrario s’ha empescat fórmules diverses per fer més àgil la pel·lícula, com un enginyós narrador omniscient o l’ús d’imatges del cinema mut, tot amanit amb múltiples cites cinematogràfiques que fan les delícies dels cinèfils militants però que deixen una mica freds als espectadors ocasionals. En aquest sentit, Dopo mezzanotte no aconsegueix parlar del cinema com a part de l'educació sentimental tal i com si que ho fa, per exemple, Cinema Paradiso, i tendeix a ser més "intel·lectual", més freda. Un final una mica forçat fa desmerèixer lleugerament aquesta pel·lícula que, tot i això, està plena de bones intencions i que, malgrat les seves mancances, acaba deixant un agradable gust de boca.