EL HUNDIMIENTO
Article d'opinió sobre la pel·lícula
El director Olivier Hirschbiegel reconstrueix, a El Hundimiento,
els darrers dies del règim nazi amb descarnada cruesa.
La seva és una mirada d’entomòleg, distant,
que no entra en judicis innecessaris, i tampoc en el sentimentalisme
fàcil ni el victimisme. En un excel·lent exercici
de reconstrucció història, el realitzador es limita
a observar i mostra els fets, amb la màxima objectivitat,
amb respecte i rigor. El director pren com a fil conductor del
film el testimoni de la secretaria personal de Hitler, Traudl
Junge, espectadora atenta dels esdeveniments que van tenir lloc
entre el març i l’abril de l’any 45. Precisament
són unes colpidores declaracions de Junge, realitzades
poc abans de la seva mort l’any 2002, que a mode d’epíleg
tanquen i alhora completen el sentit de la pel·lícula.
El Hundimiento mostra un Hitler vell i malalt, que creu cegament
en el seu projecte sense sentit, preocupat encara per la grandesa
i la glòria futura mentre tot al seu voltant s'enfonsa
inexorablement. El Führer se situa en el centre d’aquest
relat, però sense ser-ne el màxim protagonista.
Al seu voltant giren molts altres personatges amb un pes específic
en la història: Goebbels i la seva dona Magda, fidels
fins al fanatisme; l’amant, una frívola i inconscient
Eva Braun; Goering, mogut per l’afany de poder…
Tots, d’alguna manera, responsables –per activa
o per passiva- d’aquest imperi del terror que va ser destructiu
fins al final.
Pràcticament tota l’acció de la pel·lícula
té lloc dins el búnker on Hitler i el seu cercle
es van ocultar quan l’entrada dels russos a Berlin era
ja inevitable. Claustrofòbica i sense concessions, la
pel·lícula mostra la confusió i la incertesa
que es vivia en l’interior d’aquest refugi mentre
a fora s’imposava –i els civils alemanys també
en va ser víctimes- el caos més sagnant.
Un extraordinari Bruno Ganz es posa en la pell de Hitler i
aconsegueix dotar-lo d’una humanitat poc habitual, fent
el personatge més terrible encara quan un pensa en totes
les atrocitats que porta sobre les espatlles. Hirschbiegel,
de forma conscient, evita mostrar l’horror de l’extermini,
però en canvi aconsegueix reflectir, amb esgarrifosa
fredor, l’estat de bogeria i fanatisme que el va provocar.
