KIM KI-DUK: VIOLENT I MISÒGIN,
SENSUAL I SENSIBLE
Article d'opinió de cinema
Kim Ki-duk és un dels directors més arriscats,
personals i originals no tan sols de l'efervescent cinema sudcoreà,
sino del panorama cinematogràfic internacional. L’avalen
títols aplaudits per crítica i públic, com
Primavera, Verano, Otoño, Invierno...y primavera, Hierro
3 o La isla, la pel·lícula duríssima i brutal
que el va donar a conèixer internacionalment gràcies
al favorable ressò que va obtenir a festivals com el de
Cannes.
Però Kim Ki-duk també s’ha fet el nom gràcies
a obres menys difoses, com és el cas de Samaria, Adress
Unknown, Crocodile o Bad Guy (moltes d’elles projectades
al Festival de Sitges), títols celebrats per un públic
potser més minoritari, però que el director ha sabut
fer-se seu malgrat les òbvies dificultats del seu cinema,
tan aviat violent i misògin, com sensual, sensible i silenciós,
i sempre dotat d’una extranya i crua bellesa.
Ara, 300 crítics de diferents països del món
s’han posat d’acord per atorgar-li a Kim Ki Duk el
premi de la Federació de Crítics Internacionals
(Fipresci). I el mateix director ha viatjat fins al Festival de
San Sebastián per recollir aquest prestigiós guardó
que premia específicament el seu penúltim treball,
Hierro 3, però que porta implícit un reconeixement
al conjunt de la seva obra.
Un compendi de la seva obra
Aprofitant la seva estada a la capital basca, el festival donostiarra
ha projectat fora de concurs la seva darrera pel·lícula,
The Bow (L’arc), un film que alhora culmina i serveix de
compendi del que ha estat fins ara l’obra cinematogràfica
d’aquest cineasta. En aquesta ocasió, el director
coreà explica l’extranya història d’amor
(il·lícita?) entre un vell pescador i una joveneta
que viu aïllada en un vaixell.
La geografia comú de l’obra de Kim Ki Duk és
present en aquest film: espais isolats, la presència de
l’aigua, les relacions silencioses i possessives, la violència
i la misoginia, i la llibertat com a demostració última
d’amor són alguns dels elements més característics
de la seva filomografia. En canvi, a The bow se li pot recriminar
una tendència excessiva al preciosisme, poc habitual en
un director que sempre s’ha mostrat deliveradament deixat
en la seva posada en escena; així com algunes decisions
formals qüestionables (com la de mostrar el casament dels
dos protagonistes, una seqüència massa folclòrica
amb la que sembla voler contentar a un públic generalista
a la recerca d’experiències exòtiques).
Tot i que no és la seva millor pel·lícula,
a The Bow Kim Ki Duk revisa tots els elements que defineixen el
seu món personal per crear una obra que potser no satisfà
als seus seguidors més fidels, però que definitivament
el confirmarà entre aquells que tot just encara es meravellen
per l’impacte visual i sensorial de Hierro 3 i, sobretot,
de Primavera, Verano, Otoño, Invierno....y Primavera.
|
