EL OCASO DEL SAMURAI
Article d'opinió sobre la pel·lícula
L’últim dels samurais no és Tom Cruise
sinó Hiroyuki Sanada (un actor que sortia a Ringu) i
la seva història és menys èpica i força
més trista i crepuscular que la que protagonitzava l’ex
de Nicole Kidman en el film d’Edward Zwick. El ocaso del
samurai és una de les poques pel·lícules
que hem pogut veure al cinema d’un director japonès
tant prolífic –té més de vuitanta
pel·lícules- com desconegut a casa nostra, Yoji
Yamada. Si ara hem tingut la sort de poder recuperar-ne una,
encara que amb tres anys de retard, és gràcies
al magnífic èxit aconseguit per El ocaso del samurai
a Japó, on es va emportar 12 dels 14 premis de l’acadèmia
de cinema nipona; i sobretot, a Hollywood, on va estar nominada
com a millor pel·lícula de parla no anglesa.
Yamada, que fins ara mai havia explicat cap història
sobre samurais, ha recorregut als relats de Shuhei Fujisawa,
un conegut escriptor de novel·les de ficció sobre
aquests guerrers, per inspirar-se. No espereu, però,
la imatge heroica i romàntica del guerrer que es mou
per un complex codi d’honor. Aquí, el decadent
samurai protagonista és poc més que la víctima
d’un estricte sistema de castes que viu miserablement
i sotmès als capricis del senyor del clan. El samurai
Iguchi és un personatge tan trist que fins i tot rep
el sobrenom despectiu d’ocàs. En realitat, Iguchi,
que intenta superar la mort de la seva dona i tirar endavant
amb les seves dues filles i la seva mare malalta, és
la viva imatge d’una espècie en perill d’extinció,
patèticament conscient que l’esplendor dels samurais
s’apaga de forma irreversible i que, no obstant, es veu
encara obligat, enmig dels convulsos canvis polítics
que es van viure a mitjans segle XIX al Japó, a acatar
unes ordres absurdes que posen a prova la seva capacitat de
guerrer.
I així és com aquest samurai crepuscular s’enfrontarà
a un rival en una última batalla, en la que una espasa
de bambú substitueix la katana, venuda a canvi d’uns
diners per poder sobreviure. Iguchi lluita per un honor en el
que ha deixat de creure, perquè ja no té cap sentit,
i mentrestant pensa en deixar enrera els dies de guerra i viure
tranquil al costat de la dona que sempre ha estimat i que, per
la seva casta, mai ha pogut tenir. El ocaso del samurai és
una pel·lícula sense herois ni acció, en
la que magnífiques estampes costumistes i subtils pinzellades
crítiques van dibuixant el trist final de la era dels
samurais. I aquest és un final sense èpica, sense
glòria, tan decadent com el dels cowboys que retratava
Clint Eastwood a la extraordinària Sin perdón,
film amb el que El ocaso del samurai ( a la que només
se li pot tirar encara l’ensucrament final) guarda nombrosos
punts de contacte.
