LA SEÑAL 2
Article d'opinió sobre la pel·lícula
Amb Ringu, el japonès Hideo Nakata va crear un nou concepte
de cinema de terror entre atmosfèric i tecnològic,
allunyat dels efectismes del cinema de terror de Hollywood nordamericà.
Nakata és també el responsable de les diverses
seqüeles que se n’han fet al Japó.
Hollywood no ha restat impassible davant a-questa nova manera
d’entendre el gènere i s’ha fet seva la pel·lícula
de Nakata per explotar-la de cara al públic occidental.
Després del rocambolesc remake nordamericà de
Ringu, signat per Gore Vervinsky fa un parell d’anys,
Holly-wood ha recorregut al propi Nakata, en un fet sense precedents,
per encarregar-li la seqüela del remake americà
del seu film original. El director nipó s’ha pres
l’encàrrec com una oportunitat d’explotar
de nou les obssessions de la seva filmografia: les noves tecnologies,
els fantasmes femenins atormentats i una perturbadora presència
de l’aigua.
Per aquest motiu, La señal 2 és una pel·lícula
més personal i interessant que el film de Gore Verbinsky.
Nakata ha sabut imprimir una petjada d’autor de gènere
que Verbinsky no té, ha eliminat tot l’artifici
amb que l’americà va farcir -i ofegar- la seva
versió, i ha aconseguit crear alguns moments tan esgarrifosos
com l’atac dels cérvols. Però tot i algunes
troballes notables, molts altres moments de La señal
2 remeten a les seves cosines-germanes nipones i aviat la pel·lícula
es veu amenaçada per l’ombra de la fórmula
massa gastada.
