El faro és un prestigi de Paco Roca editat per Astiberri que conta la història d'un jove soldat republicà que fuig de les represàlies i va a parar a una platja solitària coronada per un far apagat en el qual viu el farer, el qual viu la seva rutina monòtona amb una vitalitat i entusiasme inusuals, una rutina trencada per l'arribada del jove i per la construcció d'una barca que l'ha de dur a una illa paradisíaca. Evidentment el més interessant d'aquest prestigi no és la trama sinó la forma que aquesta adopta amb el traç i la narrativa d'en Roca. La història en sí es previsible però s'ha de llegir assaborint cada vinyeta, realitzada en un bitò preciós, en negre i cel, color, aquest darrer, que evoca la mar, una de les protagonistes silencioses de
l'obra, sempre present i que esdevé l'única escapada de la dura realitat de la Guerra Civil.

Els diàlegs són breus, com si emergissin de dues persones poc xerradores que es veuen obligades a parlar-se una vegada que s'ha romput el gel i que la seva presència mútua es converteix en una convivència que no té data de caducitat. En Roca ens fa veure que el jove és inexpert i que està disposat a aprendre moltes coses de la vida, i que el farer té una gran seguretat en ell mateix i l'esperança que un dia la seva feina, ara estèril, tendrà sentit. Es fan amics i plegats construeixen la barca amb restes de naufragis. Al final, el jove descobreix la veritat de l'enigmàtic farer i es desencadena un desenllaç que no té marxa enrera.