Essent un autor prolífic i que no es casa amb cap editorial, en Fermín Solís va publicar fa un temps l'àlbum No te quiero, pero... amb Astiberri. A partir d'històries curtes, ens conta la relació entre quatre personatges que ja són a la trentena. Tan trivial i superficial vol ser l'autor que en aquesta ocasió crea un producte que pot passar fàcilment desapercebut. Els personatges, tant els protagonistes com els secundaris, són plans i normalíssims. Les relacions entre ells són tan poc intenses que gairebé pareix que no s'agafen seriosament els uns amb els altres. L'humor que apareix en dosis diminutes és tan blanc que costa trobar-li la gràcia. Així i tot recoman la seva lectura perquè és un retrat generacional excel·lent. Avui dia hi ha molta gent tan buida com els personatges de No te quiero, pero... i en Solís els dedica un còmic, tan ambigu que no arribes a saber si és un acte d'autocomplaença o de denúncia.

L'estil gràfic de l'autor és senzill, amb uns dibuixos de línia clara un poc sinuosa, amb referències al còmic independent nord-americà, fets en blanc i negre pur i una planificació de la planxa tradicional, amb vinyetes rectangulars ben delimitades tret d'algunes ocasions que no presenten contorn o que aquest adopta formes més poc convencionals.