"Un adiós especial"
Joyce Farmer
Desembre de 2011
Un dels personatges històrics del segle XX que més admir és l'italià Umberto Nobile, qui el 1926 conduí el dirigible Norge, que ell mateix havia construït, fins el pol Nord.
L'empresa geogràfica estava finançada per capital noruec i dirigida per Roald Amundsen, però, com tothom sap, “dirigir” pot ser un concepte de
contingut difús. En aquest cas, Amundsen es passà el viatge assegut en una cadira mirant per la finestra i
Nobile va haver de fer front a tota una sèrie d’entrebancs que quasi feren estavellar la nau. La proesa, encara ara, està adjudicada al científic noruec. Coses que passen. El cas és que Nobile no creia en cap
divinitat ni en una vida en el més enllà. Opinava que creure que un déu havia creat l'univers era substituir un
enigma (qui ha creat l'univers?) per un altre (qui ha creat el déu?) i no veia que això solucionàs res. Amb el més enllà passa una cosa semblant. Què hi ha després de la mort? Per a alguns, necessàriament hi ha d'haver qualque cosa, perquè sovint el traspàs d'algú és un acte inexplicable i, segons com sigui, injust. Ens aterra, com a animals racionals però no tant, pensar que després de morir ens espera el mateix que a un bacteri, una formiga, un porc o una balena: el nores. Aquesta necessitat de transcendència més enllà d'aquesta vida s'ajunta amb la impossibilitat de saber en ferm si ens morim del tot o només el cos. De tot se'n fa negoci i aquest és un assumpte molt suculent per a les religions. De fet, es perpetuen perquè ofereixen unes respostes suposadament reconfortants als fidels.
L'autora Joyce Farmer ens fa participar de l'adéu de Lars i Rachel, una parella de vellets que esperen la mort en la seva petita casa californiana. Aquests vellets no són personatges de ficció, sinó el pare de Joyce i la seva madrastra. L'autora es converteix en la cronista d'una derrota, creant una història tendra plena de les contradiccions que acompanyen la lenta mort dels ancians. Cada cop es fa més difícil fer les tasques bàsiques, com ara cuinar, caminar, vestir-se o dutxar-se; mentre s’està arribant al final, afloren els records més insignificants de temps pretèrits; records que humanitzen unes persones que han de conviure amb el tic-tac del compte enrere cada vegada sonant més fort. Així i tot, aquesta decadència no impedeix lliçons d'amor i d’humor que converteixen en herois aquests éssers anònims.
Joyce Farmer tardà una dècada a enllestir aquesta obra, titulada Un adiós especial, i la publicà quan tenia
setanta-dos anys perquè el seu amic Robert Crumb (quins amics tenen alguns) quedà entusiasmat amb la seva lectura. El resultat és una obra complexa, llarga i molt ben estructurad que, a més, té els dos ingredients imprescindibles per a qualsevol producte de ficció: és entretinguda i et deixa amb la sensació de no haver perdut el temps.
El còmic relata els quatre darrers anys de la vida dels dos ancians, quan ja són molt majors, amb més de vuitanta anys, i en qualsevol moment es pot desencadenar el cúmul de situacions que condueixen a la mort natural. Farmer aconsegueix fer-nos partícips d'una part molt íntima de la seva vida sense caure en el morbo. A estones segurament va tenir dificultat perquè la decrepitud senil du a un seguit de coses poc agradables com haver de rentar amb una esponja i una mica d’aigua i sabó, posar bolquers, extirpar teixits gangrenats, ingressar en un geriàtric... tot amb uns protagonistes que no són simples espectadors sinó plenament conscients del que està passant i cap a on els condueix. Les emocions estan presents en tota la obra i, després de llegir-la, hom se n’adona de l'encert del títol: un adéu especial perquè és comú a moltes famílies.
Publicat al Diari de Balears el dia 5 de novembre de 2011
Joyce Farmer. Un adiós especial. Bilbao: Astiberri, 2011.
ciutatoci.com - Mes de publicació: Desembre 2011
|
