| |
Teatre Grec
Ben poc diferia el llast de la memòria
de tots aquells portals amb baldes i entra-i-surts
que van acompanyar-nos pels carrers
del Poble Sec més enlairat i tèrbol;
contràriament, oscil·lant entre el joc i el
malefici,
els passos amarats de murtra i polseguera,
esdevenien el mirall on la ruïna, eterna,
arrossegava el temps cap als confins de res.
Allí mateix, a Montjuïc,
resseguint els jardins entre rosers, canals i pèrgoles,
el caminant era jo en abocar-me, un cop més, a la
balança exigua
[del
passat.
Cada imatge evocava, llavors, un gerro sense flors,
un tros de rajola humida i esquerdada
-la traça blanca i blava, el roig en el triangle
d’una font-
o un esglaó esventrat pel frec de tants d’amors
entre fragments deserts que ja no em pertanyien.
Un jardí decadent, uns cabells embullats:
mon semblable, mon frère saltant, a corre-cuita,
pels toscos esglaons de la muntanya
amb un diluvi d’or a les espatlles i un horitzó
de noms al front.
Tots aquells passos, com els teus, es demoraven a la Font
del Gat,
quan ja no hi baixava ningú, per allí,
ni ningú, tampoc, no hi cantava el cuplet de les
àvies
amb els ganxet als dits i els tovallons de fil.
Un mica més enllà, cap al Teatre,
els records assenyalaven, ebris,
l’últim topant inexpugnable i pur:
el verd racó dels jocs, el pas veloç dels
fórmules
- Fittipaldi i Stewart derrapant a les corbes del sinuós
circuit-
i els primers vaivens del cos, també apressats,
que acollien l’embat
entre pinyons madurs i mandarines bordes.
Solies dir-me, ja aleshores,
asseguda a les grades semicirculars del nostre gran Teatre,
que la mort, tal vegada, es pressentia així:
pendent avall d’algun record
que ja no era real ni, tampoc, il·lusori
(dues maneres d’anomenar, ben mirat, una mateixa cosa).
Tu i jo ens feríem en contemplar el passat,
sense intuir encara que el futur, ben sovint,
era un miratge encès per falsejar els dies.
Massa veus, massa alens,
volien, vanament, enlluernar-nos
mentre adoràvem l’escenari buit
que, estelat, acollia els figurants més foscos.
Al vell Teatre Grec, però, els nostres cants cap
a ningú
proclamaven, a viva veu,
que, quan el destí governa,
ningú no pot alliberar-se ja del mal.
Així vam viure els nostres entreactes:
menys nobles que els herois, menys resoluts que els brètols,
ofegant-nos, tothora, en un grapat d’afanys.
Quin auguri més lúcid i punyent, llavors,
quan vaig recitar-te Sòfocles
en la quietud dels pins i dels marfulls
encastats en l’argila! Quina ironia imitar Creont
- embegut d’alcohol i llunes i desig-,
i sobreactuar, sense traça, al teu costat
tot reclamant, il·lús, el món sencer!
I quin error, a la fi, haver dictat els versos més
profètics,
durs i bells d’Antígona. I repetir-te’ls,
ara, amb la mateixa veu que abans,
essent més home i llàgrima i batec en evocar-los
quan, de nou, lliurats a tu,
et diuen, sols, això:
Ja no existeixo, ja no sóc ningú.
Del llibre "El buit i la medusa" |
|
