CALLAO 253 (5)

“No em conec com sóc, sinó com davant meu apareixo”
KANT

Dormir vestit.
Abassegat per la son i el fred.
Camisa, texans, fins i tot
els calcetins.
Llum fosca d’un horabaixa
que comença sense mi.
Morir vestit.
En la inexistència latent
d’haver d’enfrontar-se
a rius vessats d’oli
per la mà desproporcionada
de l’home.
Somiar vestit.
Respirar per un carrer
disfressat d’home,
congriant mirades inexistents.
I una ànima que cerca
la matèria de què estem fets.

Del llibre ‘‘Diari de Buenos Aires’ (Moll, 2007)

Der Tod

Quan ens avesam a Ell hem de partir,
abandonar la lluna, anar, fugir,
despatxar cap un altre lloc finit
que no tengui mercats de carn podrida
ni botxins de mà alçada i coneguda.
Car ens movem entre ombres, som les ombres,
parracs del que vam ser, volíem ser,
un Oscar Matzerath, sabut per Ell,
un Mersault capficat, embriagat
amb la seva fredor, dolça amargor,
un Franz Biberkopf clos, sorrut per Ell.
Perquè som pedra, som la vida plena,
som la fi del camí, un bell destí,
som una passa, som un horitzó,
som el sol que cau en una mar finita,
som l’estiu que s’acaba, som promeses,
som projectes oberts, la mort aquella.
Perquè som solitud sense misteri,
engruna d’univers de la matèria,
bocí de la natura desgastada,
mentre caminam per aquest desert
que és el món en l’home desconcertat,
erm, sense cap oasi per conèixer,
construït per la mà, fina i caduca,
la mateixa mà, nostra, que desplega
la no-mort, la no-vida, fracassada.

Del llibre ‘‘Diari de Buenos Aires’ (Moll, 2007)

Post-Rèquiem

Caminam drets cap a l’extinció.
Fa temps que van sonar els set clarinets,
que el director deixà la seva trona,
que la música va tocar el final,
clos en rèquiem íntim, insolemne.
I tot aquest ressò de foc que crema
no és sinó la ganyota dels vençuts,
de tots noltros, els morts del femeter,
del munt de runa gris, d’humanitat.
Som l’eco que ha perdut el verd, el blau,
qui endrapa de les peles dels genets
i no veu que camina sobre fum.
Som però no existim, sobrevivim
del pessimisme antic, per trista inèrcia.
Vivim presos del pànic a una fi
que amaga el benestar dels nostres morts,
inerts per sempre més, sense déu vàlid.
Som sols realitat imaginària,
artifici d’un temps perdut enrere,
el fracàs de la vida, de l’amor.

Del llibre ‘Aquí i ara’ (El Gall Editor, 2007)

Primavera

Quan tornarà la nova primavera?
Les flors del cel, el sol, el deler prim.

Quan fugirà la mort que sols espera?
El bosc cremat, el gris, la fruita amb llim.

Quan finiran els trets, la por sencera?
La mar esvalotada, plors que sargim.

Del llibre ‘Aquí i ara’ (El Gall Editor, 2007)