Oliva

                           El principi i la fi són un poble, Françoise.
                           V. Andrés Estellés

Al poble es va quedar la meua adolescència
guardada en una caixa de llumins.
També es va quedar l’ànsia
de totes les meues primeres coses:
el primer porro
el primer amor
el primer dolor
el primer poema
la primera moto
el primer cinema
el primer viatge
l’últim any a l’institut.
Al poble es va quedar la llengua de la meua infantesa,
la del color de les camarrojes i l’aspror dels llicsons,
la que encara ara, quan en parle a Barcelona, ja no m’entenen.
Al poble es va quedar la casa amb la piscina i les palmeres
on passàvem els estius tota la família,
que també es quedà,
i amb qui ara, cada cop que hi torne, dinem junts els dissabtes.
Al poble es van quedar les meues suors d’adolescent,
les pel·lícules italianes,
els patis que em van fer grans,
la meua urgència per anar creixent,
que sempre he viscut així,
en un estat permanent d’urgència.
Al poble es va quedar la placeta,
que ha estat, des de petita, el meu ideal de felicitat,
i que per mi dir placeta és com si, per exemple Brines,
digués l’Elca, o Josep parlés de La Drova.
I es van quedar els horts on anàvem
a l’eixir de classe en el temps de l’Institut,
que ara el tombaran perquè l’esclerosi dels anys
ja no l’aguanta.
I es van quedar els avis
i es va quedar ma mare i es va quedar mon pare
i es va quedar ma tia i també les meues cosines.
I van reparcel·lar els camins d’El Tou,
els que de petita em duien directament al blau del mar,
com l’entrada amb vaixell, a la matinada,
al Port de Palma de Mallorca.
Al poble es va quedar la il·lusió,
la meua, la d’anar-me’n lluny i tornar,
encara ara, per veure’m el poble
amb la distància justa que em pertoca,
la d’estar ací sense poder deixar d’estar allà.
I ara que tot això em passa,
ara que vaig i vinc
i torne i revinc i retorne
entre les meues coses,
pense que, Barcelona, per a mi,
és una cosa molt important:
és saber que sempre puc tornar a Oliva .

Inèdit

Ací s’acaba tot

                           I ara,
                            novament, després de tants oblits,
                            després de tanta mort acumulada,
                            uns pocs versos fan el resum d’una vida.
                           Josep Piera

Ací s’acaben tots els versos,
els que he escrit
i els que encara deixe per escriure.
Ací s’acaba el mot precís,
la sintaxi desfeta, l’afàsia incendiada.
I si fins ací he escrit és perquè
sàpigues tot allò que sóc
i allò que mai no dic,
allò que em calle i mai no en parle.
Deixe per escriure el que diré en un anys,
quan les ànsies m’arrapen per les parets
de l’aluminosi d’una casa de set sostres en runes
i les bigues del meu cos
ja no aguanten tanta calç acumulada.
Deixe la ràbia i el goig i l’excés
de tantes goles exaltades,
i deixe el poble,
i el pols de la mà que m’empeny a escriure,
i deixe l’ampla mar del temps feliç de la ignorància,
dels estius grocs i la casa a la platja,
la sorra i la sal i el dinar a casa l’àvia
i tants amors a contraban.

Jo, ací, em deixe la vida.
I a les parets d’aquest poema fa una estona
gotejaven llàgrimes del pes d’una abraçada.

Inèdit

VI

Sempre hi plou, a sobre del meu cap.
L’hivern m’ha dut la freda sorpresa de la solitud,
la de les artèries histèriques.
I és un malson, t’ho jure, veure’m al mirall.
Cada dia més lletja, més sola,
més malalta, més boja encara,
talment una granota lluny de l’aigua.
M’he cansat de mi mateixa,
allà on vaig, sempre m’hi trobe,
perduda i fora d’enlloc.
I sóc com un ravioli
que s’ha quedat l’últim per menjar,
ell sol, pobre ravioli,
al fons del roig del plat.

Sempre hi plou, a sobre del meu cap.
L’hivern m’ha dut l’espasme del temps,
la tuberculosi als ossos, el desfici als llavis.
I de tant d’estripar minuts al dia
m’han sortit padastres als dits
per fer-me companyia.

Inèdit

It's raining poems

                        M’he desullat de tant mirar-te.
                        Joan Vinyoli

Escric perquè vull contar-te
el que veig i perquè vull que mires
tot allò que els meus ulls veuen.
Vull mirar amb els teus ulls,
que res no se m’escape.
I parir poemes fregats
amb la saliva dels dies que s’escolen
fins la pell fer-me vermella,
la sang en boles,
l’ànima a tires,
i notar les gotes de suor
de les desgràcies que cada nit em cauen.
Vull mirar per contar-te totes les coses,
que he vist,
he vist un astrolabi de propulsió quàntica
a l’aparador d’una jogueteria de Berlín.
I jo vull viure per contar-te aquestes coses,
vull veure’t mentre em mires,
mirar-te mentre em veus,
veure’ns mentre ens mirem viure
i saber que escric perquè em llegeixes,
que jo només escric poemes perquè tu els llegeixes,
i pensar que puc dir, enmig d’aquest poema,
mots com, per exemple, préssec laspislàtzuli
mestral libèl·lula aerostat
o qualsevol altra paraula només per fugir,
per estalviar–me d’explicar-te
que aquest poema em sagna
i que jo, sens tu, sóc l’èsser menys u.

Inèdit

Paper de vidre

Com el paper de vidre que talla
per les vores de les pàgines
on cada nit escric algunes histèries
per matar-me els fantasmes
com qui fa un crucigrama
o com qui creu en alguna divinitat i l’adora
o com qui repassa l’agenda del dia que comença,
així jo escric els meus poemes.
I arriba el moment més emotiu:
la sang del tall a la carn del dit
del finíssim límit de la pàgina
on cada nit escric
les pors que m’aturmenten
i que mai no dic,
els versos fets carn dins l’ungla de la mort.
Ja se sap:
Al trosset de vidre que més talla
hi escriuen poemes els poetes

Inèdit

Bambolines

El terme mateix de ‘bambolines’ evoca vestuari, llums, teatre, és a dir, actors, actrius i espectadors d’un suposat espectacle. Amb aquest pressupòsit s’inicia el recull i el segueix l’estructura en tres parts. Al principi, aquesta «actriu d’una obra improvisada» ens guia pels carrers i les places que conformen l’entramat urbà del seu món passat i present, tan proper l’un de l’altre però també tan allunyats tots dos en la mirada de l’autora, mentre que, a la segona part, enfila una introspecció sobre el present, ja prou deslligada dels records, on ateny moments especialment feliços. En la darrera part se serveix d’una funció teatral per a situar-se primer a l’escenari — posant-se «en aquest cos d’adolescent» — i, en acabat, tota sola «en aquesta butaca del públic», prenent distància de les coses, de l’espectacle. L’obra és una estimulant meditació filosòfica sobre la vida humana, vista des de la seva efímera caducitat marcada per l’irreversible pas del temps.

Premi Amadeu Oller 2003.

->Consultar/Comprar a Galerada

->Comprar/Consultar a Llibres.cat.