Cabalistes de Girona

Ben Nahman, Azriel, Ezra, ben Sheshet,
cabalistes de Girona,
escrivint en una llengua tres vegades mil·lenària,
amb mil dos-cents anys de diàspora i derrota,
explorant la Creació,
els deu nombres sagrats, les vint-i-dues lletres sagrades,
el Sefer Yetsirà, el Bahir,
la dinàmica amb què Déu decidí crear,
el pas de l’infinit de Déu a la finitud del món,
els missatges ocults rere els textos de la Torà,
¿per què no us hem fet més nostres?

Tan universals i estranys com Ramon Llull,
deixant petjada en la història de la Càbala,
fent confluir Pitàgores i el Gènesi
en un camí de recerca,
atraient, ara, tants visitants cap al Call de Girona,
cap als carrerons obscurs i estretíssims
on deguéreu caminar fa vuit segles,
¿per què no us hem fet més nostres?

Ens costa recordar allò que no sabem,
ens costa celebrar allò que no compartim,
ens costa compartir allò que no ens han dit mai,
ens costa, com a vosaltres, sobreviure.

A París, al Pont des Arts

Entre el Louvre i l’Institut de França,
com suspesos en una llum
mig de plom mig de plata,
sota núvols de pluja i sobre l’aigua que passa,
contemplem les millors gales de l’enlluernament,
les seduccions més somrients de la grandesa,
ostentosament esteses a les ribes
del riu que brilla i la ciutat que abraça.

Quina enveja!
Venint de nació espoliada,
de llengua perseguida,
de poble fratricida,
d’ànima gasiva,
d’esperits volubles i prudències covardes,
veure aquesta cara amable del poder
fascina i aclapara.

Però què voleu que hi faci? Els pobles són com són,
tan desunit, tan vacil·lant, tan rampellut el meu,
tan delerós de ser sobiranament europeu
i –en els millors moments– tan afamat de món.

                   París, 24 d'agost de 2007

Set vegades

Variació sobre un tema de József Attila, gran poeta hongarès

Naixem set vegades:
una, en una casa que crema;
una altra, en un iceberg a la deriva;
una tercera en un bosc;
una quarta en un claustre;
una cinquena en un riu;
una sisena en un estable;
a la setena, ja hem après a néixer,
i se’ns pot confiar a la mare.

La mort té set servents
encarregats de matar-nos:
un llamp,
un precipici,
un naufragi,
una guerra,
una carretera,
el cor,
un càncer.
Cap d’ells no falla.
Però n’hi ha algun
que corre més que els altres.

Ráckeve, vora el Danubi, prop de Budapest
11 de juny de 2007

Variacions en el tema de la llum en el Gènesi

Al principi, Déu pensà en un Amor més gran que cap cel i que cap terra.
I va dir: “que sigui la llum” per a il·luminar-lo.
I el pensament de Déu es va fer llum, intuïció fulgurant, equació única i                                                                                     suprema.

I la llum, com una aigua turbulenta, no era només llum, sinó també temps i espai, matèria i antimatèria, escalfor i expansió, tot el que calia per fer, de mica en mica, àtoms i galàxies, estrelles i planetes, vida i intel·ligència.

I Déu pensà que ja podia descansar,
que la llum s’aniria desplegant davant seu en una multitud innombrable d’estrelles i de vides que tard o d’hora arribarien a l’amor que Ell havia                                                                                     imaginat.

Però va arribar la intel·ligència i, més que d’amor, es va encendre de protesta, d’orgull, de rapacitat i de llunyania.

I Déu va saber que ja no podria descansar, que hauria d’escoltar molts plors, consolar moltes ànimes, acompanyar moltes solituds i compadir moltes                                                                                    derrotes.

Que bell seria descobrir l’equació primordial, la sintonia sorprenent de les seves constants i les seves condicions inicials amb l’existència de la vida!

Però, tot i això, la raó de l’univers estaria més enllà dels nombres, en l’Amor -la Raó misteriosa, potser, dels orígens-.

El dit i la lluna

“Quan el dit assenyala la lluna,
l’idiota només veu el dit, i no la lluna”,
diu un proverbi oriental.
I bé: sóc l’idiota
que mira el dit i no la lluna,
perquè estimo el dit, la mà, el cos, la companyia
que m’assenyala la lluna.
I si m’assenyalés el bosc, el mar, el desert, la ciutat,
seguiria mirant el dit més que no pas
allò que m’assenyala,
i tot em semblaria bell.
Perquè estimo la veu que em diu “mira la lluna”,
més que no pas la lluna.
I voldria que el dit fos etern i l’amor fos etern,
i estigués ben a prop meu per dir-me
“mira la fi del món, la fi dels segles, mira”
I enllà del dit veuria, per primer cop, alguna cosa:
l’eternitat, l’última mesura de l’amor.

L'èxtasi i el càlcul. (Obra poètica I)

Primer volum del conjunt de l'obra poètica de David Jou, aplega una bona part de l'obra publicada per aquest autor entre 1975 i 2002. La ciència i l'humanisme, la raó i l'emoció, el religiós i el profà, l'íntim i el col·lectiu, el verbal i el visual, són les cruïlles -més propenses a la fusió i l'harmonia que no pas a la contraposició i el conflicte- en què se situen els llibres de què consta aquest volum, i que l'autor ha revisat en profunditat.

->Comprar/Consultar a Llibres.cat.

L'huracà sobre els mapes. (Obra poètica I i II)

Un huracà d’intercanvis, migracions, guerres i exilis, sobre uns mapes que tenen cada cop més dificultats per oferir espais d’acollida i estabilitat constitueixen l’àmbit on se situa L’huracà sobre els mapes, segon volum de l’obra poètica de David Jou, en què conflueixen la fascinació per la força turbulenta i erràtica dels processos naturals i les passions humanes i la reflexió sobre l’arrelament col·lectiu en àmbits geogràfics i simbòlics.

->Comprar/Consultar a Llibres.cat.