Diuen que és una terra
que (jo no sé si és una terra)
és envoltada de xiprers
com homes isolats
(potser són homes isolats)
que encadenen el vent
al llarg del mur.

S’estén, aquesta terra, diuen,
per molts quilòmetres de sorra i sol
i s’hi senten els crits
de les pedres del mur
i els xiprers abatuts,
engabiats
per la fermesa de la llum
(la llum, diuen, la llum
que els alimenta).

I al centre hi ha una font
que raja sempre,
encativada de la llum.
El camí no hi arriba.

Inèdit

És fresc el badiu del poema.

Si t’abellís quedar-te a l’ombra,
veuries les fulles rebeques
de les herbes salvatges
i al cel, les ratlles dels magalls
que s’estiregassen enllà
de l’horitzó de les teulades.

Inèdit

L’heura estreny l’olivera.
El romaní i la sargantana,
la llebre, són maons.
Tot és un crit al buit.

Les papallones, a un pas de la mort,
omplen els camps
per celebrar-ho.

Inèdit

Una pluja d’ocells
                           com insectes que et prenen
les paraules amb becs malvats,
perquè perdis de nou el teu sentit,
dona clavada a l’aigua.

Una pluja d’ocells.
                           Aplegats a l’escola,
en silenci t’esperen per buidar-te les conques,
dona estaca de l’aigua.

Una pluja d’ocells.
                           Ales amples, estranyes,
i becs que t’esmicolen.

Inèdit

A l’avinguda dels pollancres,
voldries deturar-te a cada passa
i assimilar el soroll del riu,
com assimilen els arbres la llum,
la terra.

                  Segueixes senyals
que ha fet algú, fa temps, als troncs
i a les pedres.

                  No saps on mena
aquest camí, però els arbres
ombregen i et preocupes
només de descobrir
les monjoies que et guien
i d’alentir la passa quan el riu
sembla que et crida.

Mai no t’hi aboques:
a tu només et toca
mirar endavant
i estar a l’aguait
per quan arribis.

Inèdit

->Comprar/Consultar a Llibres.cat.