Laberint

No pots desfer aquest embull tan fosc
que el seu anar i venir pels camins del
dubte et provoca sense remissió.
No es pot servir fidelment tants senyors
adversos. És lenta la mort de qui
ha perdut el duel abans de començar-lo.
Mentre et dilueixes pels viaranys
incerts dels sentiments i dius que és
blau el cel, i que la nit no és fosca,
esdevindrà tal volta la tempesta,
i et caldrà cerclar aixopluc dins una
balma contrària, d’on no podràs
sortir-ne més. I, allí, sols hi tindrà
cabuda el desamor.

Del llibre “El temps passa a Cadaqués"

Tankes

La lluna té
els colors dels teus somnis.
Ara decreix
en el cel dels teus dies
Són fràgils els sentits

Inèdit

Percaço el mot

Percaço el mot des de la nit a l’alba,
i d’ell en faig una balma perenne.
Hi tanco dins l’ungit cel de tardor,
el temps que fuig o el gust d’un instant tendre.
Per paranys de contraris t’endinses tu, poema,
vius el somni del cor dins de l’insomni,
fas un conjur en les fortes tempestes,
ets incentiu ardent en les bonances,
ets la sàvia harmonia dels contraris.

Del llibre “Pels camins remorosos de la mar”

Dins d’una cambra blanca

És blanca i freda la cambra
com la neu sobre els sembrats.
L’ànima et fuig, amiga.
Quant de temps t’ha acompanyat!
No saps qui sóc?
                       -Silenci.
Ressegueixo el monòleg
perdut pel camp nevat
d’aquesta cambra blanca.
No et puc seguir, mormoles.
Que lluny,
              que lluny,
                            on ets?
Passat, present, s’encalcen
pel laberint del temps.
Per la finestra veig
el salze: plora.
Quin desmai de recances!
De nou mormoles, ah!
Te’n vas al niu de la infantesa.
Què hi trobes?
                     No res, gairebé res.
Tu que has tingut des de l’aurora al vespre
un llit tot fet de marbre.
Te’n vas, quin fred t’emportes!
Ara pagues els tic-tacs
de maleïts rellotges.
Però aquell del mur,
de la petita església blanca,
segueix inalterable, el sol i l’ombra
l’embolcallen amb un fidel amor.
No miro més el salze,
                               plora,
                               cada cop més.
            Quin desmai de recances!...
T’estimo, saps?
                        -Silenci.

Inèdit

Misterioses fruites

"El mar com un paisatge físic, però especialment com un paisatge de l’ànima. Alhora, la mirada és tractada com la mar, perquè pot ser profunda, mutable, i reflectir el cel; no és genys estrany que el blau fos el seu color predilecte. Hi ha un element quasi religiós als poemes que parlen del mar etern, capaç d’aglutinar la poesia arcaica i la reescrita amb les paraules de la poeta. La mar assimilada al cicle pendular de les marees, a les tempestes i a les forces que destruiexen i purifiquen; l’escenari propici per a estimar i per a morir" (De l’epíleg de Neus Aguado.)

Pàgines: 128

EDICIONS PROA
Col·lecció: "Óssa Menor", 262

Any d'edició: 2004

->Comprar/Consultar a Llibres.cat.