Del poemari inèdit "La Granja"

                                                              Jo tenia una granja a Àfrica,
                                                              al peu dels turons de Ngong
                                                              Karen Blixen

Afanya’t un somni quiet a l’ombra dels jorns
i segueix-ne el rastre de les guspires,
talment un gos coniller.
És del tot improbable que la raó
fecundi un acte de fe insensat.
Val més, però, que aturar-se en qualsevol meandre
a escoltar tothom i cadascú
com parlen per a si mateixos.
Per veure, constant, com la mesquinesa devora
les restes de tot el que és pur,
i més encara: de tot el que no ho és.

Jo tenia una granja, i no era pas a Àfrica.

Jo tenia un somni a la mà closa,
brumia com una estufa de llenya a l’hivern.
Era fet de misèria i d’un vol humil,
i de durícies que l’amor besava
en silenci cada nit.
Era les engrunes de l’hàlit del jonc,
la força d’un retruny a vegades feliç,
a vegades exhaust.
Se’m donava l’encanteri de la llàntia
i la feina de guardar el clarobscur
d’horitzons alats i càndids.
Ja no he tornat vora la bassa
on vaig excavar amb les mans
el dors de la terra que es deixava treballar
a contracor i amb les dents serrades.
De quan escrivia poemes damunt l’olor del raigràs eixut,
i no em calia imaginar el tall del mal temps
ni la tardor dessagnada pels insectes,
em resta un pou rere els ulls
i els terrossos d’un lèxic rescatat de la diàspora.

Un somni diàfan
descriu cada cosa pel tacte del seu nom.
Les cel·les dolces de la magrana
et diuen els dies que et són oferts
i els que t’has empassat sense mastegar.
Al cap i a la fi restes sol,
amb una càrrega innecessària
i un dolor per a cada gest mal interpretat.
Més tard, parlaràs a dues veus
i et semblarà un somni allò que ja has viscut.

Juliol.
La mar de fenc per on els mots emmudien
ha esdevingut la pell d’un saure.
S’ha eixugat en ones petrificades d’or brut,
com un record de fòssils,
de caps de fletxa que recorden
el que algú diu que han de recordar.
El puny abrusador colpeja la uralita
i mal arrenca les obstinades illes de líquens.
Només les parets còncaves del pou
suen una vida que sanglota arraconada
al marge dels dies infinits de llum:
dies de cossos esgotats de fer com si res.
Com si abans de la gran mort
no hi hagués un grapat de morts petites
sota el cel de sempre.

Del poemari inèdit "Les falcies"

hereu de la mar,
si fos la mar dels vells.
Si és aquesta mar de llum
amorosa de façanes blanques amb geranis.
La mar domèstica
a través dels vidres de la cuina,
del pa llescat damunt les estovalles blaves,
del silenci blau en omplir el got,
de la mirada blava, reposada
dins l’ànima de les coses.
Sentir progressar el vers
com un veler a l’horitzó.
I al desconcert dels terrats,
el saltamartí del plor enaiguat
d’un infant que serà maître d’hotel.

Del poemari inèdit "Sherezade desapareguda"

Aquest alè provisori que t’ocupa,
potser torni a l’arbre,
o a la formiga,
o a la tanca que voreja l’estació
i que s’omple de baies
per anunciar la fi de la festa.
L’aspre tacte de flors seques
consigna l’haver vist un reflex
d’excés de vida
dins una gota de pluja en moviment,
abans d’esvanir-se.

Amb els corbs i els gossos,
escarboten l’immens abocador.
Masteguen deixalles
i, descalços com Jesús,
caminen sobre les aigües
                                  fecals.
Espectres sota la lluna i els semàfors;
són el brotar invers,
l’existència equívoca i obstinada
a les esquerdes de l’asfalt.
Vénen a través de les nits diürnes,
fins al constant insomni.
La sort, a les seves mans,
són les restes d’una pizza.

Del poemari inèdit "Instant d'ambre"

No he de menester cap altre somni.
La pluja humilia la pols que embruteix els arbres
i engega camins sota l’orgull dels peus
cap a fondals on s’empantaneguen llot i pètals.
Qui mena la pluja?
No pots recular ni avançar dins l’instant.
El mateix instant on el vell expira
o l’antic company d’escola es confon
amb la ferralla de l’esportiu de dos-cents cavalls.
On la noia, que podies haver estimat,
n’estima un altre.
Sempre manotejo la foscor que m’embolcalla
i no puc triar ni el pensament d’un record,
perquè és el record qui em tria.
Basteixes el desdesig amb un somriure
i dius no importar-te gens el revers de l’ombra.
M’estalona el neguit de no embogir
i arrencar a córrer per corriols insensats,
i desaprendre-ho tot per bocabadar-me de nou.
Vols fer vivible el joc honest,
la paraula damunt la serenor de la roca,
la nuesa de la roca i la paraula vers la mesquinesa.
Bramul de drac ferit al cor del patrimoni humà.
Afligit, et vincla el muscle massa tens,
no com el braç indolent que ratlla l’estany,
no com el rem del barquer que sesteja.
Callo perquè el poema esclati de tant eixorcament.
M’empleno els ulls de bellesa
i ranquejo, llunyà, sota l’interludi d’espases miops.
Pianíssim, perdura l’esforç com la banda sonora.

Què vols que et porti?

->Comprar/Consultar a La casa del llibre.