 |
Josep Vicenç Foix |
| |
El poeta del mes |
| |
Octubre de 2008
|
| |
|
| |
Josep Vicenç Foix
El poeta del mes
Octubre de 2008
Josep Vicenç Foix. Barcelona 1894 - 1987. Fill del pastisser amb més renom del barri de Sarrià, llavors població independent de Barcelona. Poeta influenciat pel Noucentisme i fascinat per les avantguardes, ell mateix es defineix com "un investigador de la poesia".
En lloc d'assistir a les classes, Foix va a la Biblioteca Universitària on llegeix els clàssics catalans, grecs, llatins i francesos: Ausiàs March, Petrarca, Dant, Llull, Lord Byron o Charles Baudelaire.
Comença a publicar abans de la guerra civil espanyola, però el reconeixement com a poeta de gran qualitat no li arribarà fins ben entrada la dècada dels cinquanta.
Incorpora al seu bagatge cultural tant la poesia trobadoresca i medieval italiana, com el surrealisme i el futurisme. Col·labora a les principals revistes catalanes i destaca com a difusor del nou art d'avantguarda, tant literari com plàstic. Publica també llibres de prosa poètica com Gertrudis (1927) i KRTU (1932), fortament influïts pel surrealisme. La guerra civil espanyola i el franquisme estronquen el seu treball periodístic. D'entre la seva obra poètica, cal destacar el llibre de sonets Sol, i de dol (1947), On he deixat les claus (1953) i Desa aquests llibres al calaix de baix(1964). L'any 1973 li és concedit el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.
Morí al seu pis de Sarrià, el 29 de gener de 1987, l'endemà mateix del seu aniversari, als noranta-quatre anys, en el cim del seu prestigi literari.
|
|
Poesies |
| |
| |
| |
| |
Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m'aturen, astuts.
I dic: On só? Per quina terra vella,
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D'astre ignorat m'adreç passos retuts?
Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany
O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure'm tot. O del diable engany.
Saber narrar en llenguatge vigorós
Deler i desig, i plers, i, sens esforç,
Rimar bells mots amb el ritme dels cors
Amants o folls; i, gens fantasiós
- Oh, dolç fallir! -, coronar de lluors
Éssers de carn, tot oblidant els morts
I l'ombra llur, reial, i d'un bell tors
Reprendre el tot vital i rigorós.
Saber sofrir sense llanguir i amar
Sense esperar, i, essent, ardit, del segle,
Témer i l'enuig i al nàufrag dar la mà;
Viure l'instant i obrir els ulls al demà,
Del clar i l'obscur seguir normes i regla
I, enmig d'orats i savis, raonar.
(...)
Del llibre “Sol i de dol”
|
|
|
| |
| |
| |
| |
A L'ENTRADA D'UNA ESTACIÓ, SUBTERRÀNIA, LLIGAT DE MANS I PEUS PER DUANERS BARBOSOS, VAIG VEURE COM LA MARTA SE N'ANANVA EN UN TREN FRONTERER. LI VOLIA SOMRIURE, PERÒ UN MILICIÀ POLICÈFAL SE'M VA ENDUR AMB ELS SEUS, I VA CALAR FOC AL BOSC
Escales de cristall a l'andana solar
On passen trens de llum cap a platges obertes
Entre murs transparents i coralls sarmentosos
I ocelles d'ull clarós en brogiment de brancs.
¿Ets tu, blanca en el blanc d'aquesta alba insular,
- Líquid l'esguard, atenta a músiques innates -
Que escrius adéus humits a la forest dels vidres,
Amb semença de nit per a un somni desclòs?
Te'n vas enllà del goig, al ribatge encantat
Amb gegants embriacs a l'espluga gatosa
I falcons dissecats a les roques senyades,
A un mar petjat pels déus en els nocturns furtius.
No puc heure't, dorment, orb de llum i de ment,
Vestit com un infant, sense veu ni bagatge,
Entre tràmecs guardat per hostalers biformes;
Els passaports són vells i sangosos els cors.
T'emportes puigs i rius, i els estanys estel.lars
I fonts en bacs gelius en profundes valises;
Un guaita tenebrós, des del serrat en flames,
Em crida amb noms estranys i em fa que no amb les mans.
Onegen foramurs banderes esquinçades.
Del llibre “On he deixat les claus ...”
|
|
|
| |
| |
| |
| |
TOTS HI SEREM AL PORT AMB LA DESCONEGUDA
A Gabriel Ferrater
Baixàvem, ulls tancats, per la impossible escala
quan la sal i la sang de la marea
embuixen el sorral. Deies -no ho deies tot!-
que aquella nit amb tremolor d'espiga
i navilis antics amb veles esquinçades
era una torre amb remolins de gralles,
un clam de ganivets damunt la gola nua,
el crit d'un paper escrit quan les amors s'esbalcen,
una mà que es marceix amb cendra i carbonissa
o la porta enreixada que dóna al pati mort.
No ho deies tot! I hi érem tots tibats,
pujant i davallant en immòbils esperes,
ulls clucs també, cadascú amb el seu somni.
Si l'un feia el granger en làcties cingleres,
o escodrinyava el Nom en llibres corsecats
d'epilèptics teòlegs que estronquen les fonts,
l'altre i els seus, amb febre de tenebres,
feixaven la rabassa de la pluja
o ventaven el foc de llurs sofrences,
frèvols com els amants quan l'aurora es deixonda.
Cercàvem palpejant la porta de les noies
en carrers somniats amb silenci de gruta,
i en resseguíem les cambres nocturnes
com qui s'amaga a l'espessor dels blats.
Elles no hi eren, i ho endevinàvem.
Llur veu havia fuit com un pètal sense ombra
i, cor alt, refusàvem el coixí dels rocs.
Els reixats de la porta de l'escala
passen clarors que projecten esferes
amb pins de sol, damunt la calç calenta.
Totes les reixes tenen llur parany
i temem que llur ombra ens faci presoners.
Cada graó ens acosta al Llibre de l'Exili
i amb ull llanós veiem ço que és ofert.
No hi ha pas caça per al qui no fita;
ni el nou ardent, o advers!, per als folls del passat.
No és llibert ni franc qui no s'oblida
o es mira a l'aigua, amb clac i faldons llargs.
No són unicolors els esquemes dels atlas:
el grec hi té el seu turc i el polonès, el rus.
No ho deies tot: Si ho haguéssim sabut!
T'hauríem ensenyat els miralls de la clota
passada la contrada on qui es té dret, l'escapcen.
No emmirallen qui els mira, ans bé un seguici
de maniquins embuatats i rígids
amb una cuca al front, d'antena llarga,
i aparencen aquells que potser som:
pròdigs o retinents, servents o mestrejants,
atàvics augurals, gallejants de la història.
- Som molts, murmura l'eco, i la borda és de pobres.
A l'hora del crepuscle hauríem vist
els capells florejants de dames florentines
que el sol s'emporta amb grogors de panotxa
lilàs amunt; i els cors com s'assosseguen ...
I quan el primer estel espurna al pic més rost
hauríem escoltat, on els còdols floregen,
la passada dels vents amb brogit de tenora
i el clam esperançat de les formes captives.
La ment capta l'etern en l'ampla pau
i un no res grana i creix en un somriure.
Ésser i traspàs fan un: tot muda i tot roman;
tots hi serem al Port amb la desconeguda.
Del llibre “Altres poemes”
|
|
|
| |
| |
| |
| |
Diuen que la filla de l’esclopaire, gollut i amb poca feina, és boja, i la gent en fuig quan hi topa. Riu, envermellida i escabellada, del matí al vespre. Riu, cansada de tant de riure, i dibuixa signes estranys a les parets, que jo crec evocatius. Riu, a primera hora, quan fa ganyotes als mecànics dels cotxes de línia; riu quan s’enaigua a la font de la vila, i es descorda i aireja el cos; riu quan balla tota sola al clar de lluna, i riu, més que mai, quan els altres ploren. El capellà l’exorcita quan ella vol entrar al Temple, en dies d’oratge. Avui l’he trobada quan, hereva dels déus i coronada de violes, cantava al peu de les tombes, dolça i afinada. Més tard, l’he vista quan amagava uns papers. Tota amarada de sol, m’ha mirat i ha fugit. Tocat migdia, quan, corredor de plaça, venia de fer les tendes, se m’ha acostat amb una faldada de roselles i me n’ha donat un pom.–Vós no em feu riure, ha dit. M’ha agafat pel braç, i m’ha fet seguir per un corriol perdedor entre arbres fruiters. –No, vós no em feu riure gens. M’ha mirat tendrament i, amb timidesa de vestal, m’ha donat un plec de fulls manuscrits on conta, amb lletra segura, clara i torbadora ensems, històries fora d’ús, llunyanes i actuals, que jo, lector llarg de ficcions, no recordo que mai cap escriptor hagi tingut prou talent per a transcriure.
Del llibre “L’estrella d’En Perris”
|
|
|
| |
Si ens voleu enviar una opinió sobre aquesta secció
o el poeta escollit podeu fer-ho al Fòrum, clickant
aquí o enviant un correu a onomatopeia@mesvilaweb.cat.
Biel Barnils, l’autor de la secció
El poeta del mes, també el podeu seguir al bloc literari
TINTA
XINESA i al d'opinions Codi
de Barres. |
| |
| |
Referències |
| |
Llista d'enllaços i referències
sobre Josep Vicenç Foix.
J.V Foix a Lletra
Enllaç a la web de literatura catalana de la UOC.
>>>Consultar
pàgina sobre J.V. Foix.
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Pàgina dedicada a Foix.
>>>Consultar
informació a l'AELC
Viquipèdia
Entrada a la enciclopèdia lliure.
>>>Consultar
informació sobre J.V. Foix
Fundació J.V. Foix
Fundació dedicada a difondre l'obra del poeta.
>>>Lloc web de la Fundació Foix
Enciclopèdia catalana
Fitxa del poeta a l'Enciclopèdia catalana.
>>>Consultar pàgina de l'Enciclòpedia sobre Foix
|
| |
Enllaços de consulta/compra a obres
J.V. Foix |
| |
 |
|
Poemes esparsos
J.V.Foix Edició de Jaume Vallcorba
QUADERNS CREMA Col·lecció Obra poètica
Poemes esparsos, edició crítica del poeta J.V.Foix elaborada per Jaume Vallcorba.
->Comprar/Consultar
a Llibres.cat. |
|
| |
|
| |
Altres opcions de l'espai "El poeta
del mes" |
| |
| Si voleu enviar una opinó sobre aquest espai o l'autor
escollit podeu fer-ho al Fòrum, clickant
aquí. |
| |
Podeu consultar totes les edicions de l'espai "El
poeta del mes" en el següent enllaç:
Consultar tots els autors de
"El Poeta del mes". |
| |
| |
| |
Octubre de 2008.
ciutatoci.com - Secció de llibres i literatura. |
| |
El Fòrum de conversa de
CiutatOci.com |
Podeu donar la vostra opinió sobre aquesta
notícia o sobre qualsevol altra qüestió
al Fòrum de CiutatOci.com. Hi ha fòrums
sobre totes les seccions: art, còmic, cinema,
música, festes i tradicions, teatre, literatura.
Pots posar-te al corrent de moltes opinions i
notícies. Participa
en el Fòrum! |
 |
|
| |
|
|
| |
|
|