Afilada

Et temptaré la boca
Amb la punta del dit
I et semblarà que llepes
La fulla d’afaitar.

Em confondràs la llengua
En roja ganiveta
De mal verí ben molla
Si cobeja el teu llavi.

Com fer perquè comprenguis
Que, afilada, t’estimo.

I vull acaronar-te quan fereixo
I vull assaborir-te, si enverino.

Traca poètica

Trono
Trons

Treno
Trens

I tu
no véns
a regalar
-me un vers per
queixalar diumenges
buits.

I me’n vens un
al mòdic preu
d’un bes,
ai, un bes,

ai, vens un vers
a preu de bes,
i jo que bescanviava
besos, a preu de
res.

Treno
Trons

Trono
Trens

I el vagó va
de gom a
gom (va, noi,
que dorms?)
Fés-me un glop
Beu-me en got

Beu-me en got
llarg
de wisky bo:
vagom vagom vaglop
va, un glop; va, glop
de got a got, de gom
a gom, vagons…
Beu-me
del tot.

Beu-me

del tot,

i oblidaré

que anit

no se’t dreçava
el mot,
ahir nit, quan tant
te’l requeria, delerosa,
el mot
de sort,
el glop de goig,
el cap de trons,
àvida de trens
i de traques
i de trucs.

Com un tren captura trams d’acer
trempat amb foc i refredats
al sol,
i en fa un rovell
de mots de closca dura,
d’ou de corb, de dinosaure,
d’ou-pomell de ploma
d’ou…
            au, doncs,
vine, i captura tremp!

Allunya andanes
que dels trins en faré trons.

I arrissaré tantes pors,

i me’n faré una perruca
baby glam, rossa-rovell
per a les hores afters dels
diumenges desdentegats,
mesells diumenges mats,
silencis que m’emplenen
d’ençà del teu silenci.

I me’n faré un pomell de mots!

Estreno
Trons.

Estreno
Trens.

A sou

No me l’has demanada pas, la mà,

però jo m’entesto
a regalar-te la mà,
a regalar-te el braç.

M’esqueixo
sense queixa, aparentment
amb gust, però és a desgrat de mi
que et dono el que no em dono.

Tot m’ho he robat,

i ho he robat per a tu,
piratejat per a tu
com un bandit a sou.

I el sou, el teu amor.

A brins

                                           A Gabriel Ferrater

Me’n vaig a brins, a brins,
amb el fill, amb l’amic, amb l’amant, amb la mare

es va endur un ble de mi la joia del meu pare
--un ble que crema encara.

Esvorada dels meus, esblenada pels altres,
me’n vaig a brins, a brins,

a brindar amb les paraules.

Teoria del corc poètic

Si el cuc em corca i l’ham em tiba,
la veritat i la mentida
juntes, al llit que em tensa el mot,
es juguen l’ombra de la vida
al vers més alt, contra el meu cos,
que inert, enmig, entre ham i corc,
dormita i tem.
                     Quan tinc bon joc,
trec suc del cuc de les ferides,
mullat del sec, ho amaro tot,
que amb fil de seda atrapo el glop
que oneja al límit i és a mida
del rosec sord del meu galop
que el vers estira, escriu i estiba.

Si el cuc em crema i l’ham estira,
boqueig de boques, vers al sac
lligat amb fil de pescar ribes
o veritats. Si corca el cuc,

estreba l’ham falsari el mot,
popera el vers, poeta el pop
que agafa el fum del llot amb garfis
i xucladors, i per defensa
escup la tinta i tesa i tensa,
juntes al llit, la nit i el dia,
la veritat i la mentida;
pedres al fetge, perla al full
i el cos enmig del batibull,

hereu forçós de l’heretgia
de viure vers i escriure vida,
prosa pedestre i poesia.

Jo el cos que es corca, el cos que es tiba
si ronca el cuc i l’ham afina.

Consultar/comprar obres de Laura López a Llibres.cat

Columna Edicions, S.A.