Mireia Calafell

FÍSICA

L’energia calorífica pot viatjar a través del buit
d’uns braços que no abraçen o uns llavis que no besen,
i quan arriba ho fa colant-se en un calfred pels porus de la pell,
sense que de res valgui reclamar la il·legalitat d’algunes lleis
d’aquesta física que impera amb una tirania tan superba
i tan exacta. En l’aire, per exemple, el so es desplaça
a uns 340 metres per segon, tot i que pot variar en funció
de la temperatura i la humitat, però la llum és molt més ràpida.
Aquest desajustament de temps explica el tro i el llamp,
i em serveix també per calcular la distància que ens separa
ara que les teves paraules tenen un decalage amb la veritat
del cos que ja no sento perquè, quan ve, ho fa tard.

LASCIATE OGNI SPERANZA

Surts de la dutxa amb el cabell mullat

i unes ulleres que revelen més del que voldries.

Baixes d’un cinquè i com que encara fas temps

et mires d’aprop al mirall de l’ascenor.

Et pintes els llavis i, en acabat, fas aquell so

que feia la mare: un petó cap endins

que t’ha agradat rebre, i seductora somrius

mentre t’assalten arrugues que no vols veure:

et tapes la boca amb urgència.

Llavors entre els dits, deixes anar l’alè

i la boira al vidre suavitza expressions

i et tens al davant com en una foto antiga

que amb l’índex redibuixes per tenir els ulls més grans.

Però el viatge s’acaba i abans d’obrir la porta,

poses ordre a les solapes com agafant impuls,

un gest cinematogràfic que accentues

omplint els pulmons, i et dius:

això és el dejà vu de cada matí, i penses:

si visqués al desè tindria el doble de temps

per reinventar-me i preparar el veritable

descens, el que comença aquí, just ara.

PISTES

Sempre s’estima igual però diferent, em deies.

I ara entre el cafè i jo provem d’endevinar

si ens condemnava allò que era igual

o bé la diferència és la culpable.

L’amargor com una pista em porta a tu,

que ets a la cuina i amb la cullera dissols

el sucre que ja no em despertarà.

Del teu gest no es desprèn una resposta,

tan sols l’indici d’una pèrdua. Fixa’t:

Jo no tinc ales perquè els omoplats

tornen a ser omplats si tu no els mires.

I tu que no tens esma per volar.

De tan a prop del terra, ja no caurem.

I estimar és caure.

SENSE

No tinc carnet de sòcia
ni eslògans al balcó,
camino despistada
buscant identitats,
aquell abric que em digui
qui sóc i cap on vaig.

Però el fet és que no sóc,
ni sé, ni faig, ni escric,
ni dic, ni vaig, ni puc,
ni vull cap dignitat
que no sigui la meva,
que no parli de mi
per a refer-me sempre,
que em sobren el desitjos
i em molesta la veritat.

TRANSVASAMENT

Se t’omplen els ulls d’aigua.
Voldria pensar que és perquè em mires
i veus en mi una pell d’algues
on poder explorar el tacte del palmell,
jugant a posar-me a contrapèl.

I perquè aquest desig intens
d’imaginar-te així s’imposa,
oblido que ho fas per protegir-te
de mi o del desert que ha ressecat les lents,
i nedo assedegada pel riu
que et neix al llagrimer
i em mulla. D’això se’n diu
transvasament.

Poètiques del cos

Premi Amadeu Oller 2006. Comentaris dels membres del jurat: "Versos lúcids, que aspiren a fulminar; que contenen el quotidià, tot allò que podem trobar en el mercat del dia a dia".

Editorial Galerada

Any edició: 2006

->Comprar/Consultar a Llibres.cat