El paradís perdut

Passant pel pont de la Misericòrdia
el trobareu, com qui troba el perdó.

Si alguna nit veieu un cau vermell
on es beu vi prop del ghetto dels jueus,
sabreu que esteu al Paradís Perdut.
Entreu tranquils que escoltareu bon jazz,
menjareu peix i beureu vi barat
que us pintarà la boca com si foreu
dimoniets, mentre canteu a glops
el rock’n’roll d’àngels entrebancats.
No dubteu gens en fer una altra ronda
que al Paradís no fan altre viàtic,
i canteu fort el blues dels gori-goris
i balleu danses de la mort llunyana.

El Paradís era el bar de Maurizio.
Si encara és seu —crec que se l’ha venut—
el trobareu, amb barret de cuiner,
els ulls brillants, la barba blanca i grisa,
com Orson Wells en el paper de Falstaff
tan agredolç com el somrís d’en Mauri.
Passeu, passeu, que la nit dura poc
i heu d’alçar la moral de les copes
i confessar els pecats dels abstemis.
Mauri no vol molestar els veïns
per això vol que entreu a cantar
i begueu vi fins que exhauriu els òbols.

Després la nit contarà la llegenda.
Ací han tocat els millors sacerdots
himnes pagans amb guitarres elèctriques.
L’àngel caigut, transmutat en Keith Richards,
baixà una nit a consagrar la casa.
Des de llavors, el racó del piano,
l’altar major del Paradís Perdut,
acull les mans que harmonitzen el temps.
Uns amics meus, una nit de tempesta
d’un mes de maig, hi van tocar pagats
amb peix i vi, fins que Mauri notà
el tuf estrany d’autoritats secretes.

Ai, Falstaff vell! Començava a tenir
por d’esperits, exhaurit Orson Wells
transfigurat en un Don Quixot vell
emporuguit, inconclús i cansat.
Si no el trobeu —segur que l’ha venut—
entreu també. Els esperits alats
no deixen mai els llocs que han estimat
Després eixiu, passeu de nou el pont
i camineu a tombs fins a Sant Marc
Canteu fluixet a la llum de la lluna
el rock’n’roll d’àngels engarrofats.
Sabreu que esteu al Paradís Perdut.

Calderona

Com un malson el retall de la flama
sobre els cims.
El foc no és una llengua:
és un ullal de serp com una dalla
de formigó corrent contra el rellotge.

L’isola di San Michele

Com una Mort enmig d’una llacuna,
guarda l’illot els dols de la ciutat.

És dia clar. L’autobús de les aigües
transporta planys, turistes i nostàlgics.
De bon matí, després de l’esmorzar,
caminem, fent la visita al repòs
d’alguns herois i tots els morts de vell
de la ciutat, a l’illa Purgatori
sense talús. Són els xiprers de cos
llarg i de llarg i simbòlic costum,
l’ombra dels morts. Amb el record al gest,
dones de dol acompanyen antics
amors serens, ignorant la mirada
del visitant ignorant del dolor.

Tombes de blanc anonimat, un claustre,
més de cent anys de rígida bellesa.
El cementiri de sant Miquel guarda,
després de morts, cossos venecians.
Com una Mort, com una sola Mort.
L’aigua del llac, els murs blancs, el cel clar,
l’esplanada de morts, catòlics vells;
i més endins, estrangers, grecs, hebreus.
L’estol de nínxols, làpides locals
o d’estrangers que hi trobaren la mort
o que han buscat repòs prop de sant Marc.
L’illot dels morts, com una sola Mort.

La claredat minva sota un gran arbre,
quan, caminant, arribem, curiosos,
fins al racó dels grecs. Unes sabates
de ballet blanques, desgastades, brutes,
guarden fidels, el cos de Djaghilev.
Un ballarí les va deixar ací,
buscant, devotament, un mecenatge
ulterior. Altres turistes lligen,
alçant la veu, un plec de fulls que explica
qui hi jeu allí. Prop, Igor Stravinsky,
dut des d’Amèrica després de mort,
és recordat encara, amb vint clavells.

Acumulem històries, llegendes,
mentre llegim alguns noms a les làpides
que ja oblidem, com s’oblida la Mort.
És dia clar. Eixim del cementiri.
El mariner ens fa pujar a bord.
Puja al vaixell una vella amb el gest
adolorit. Ixen alguns turistes.
“Ah, la ciutat! Què preciosa es veu.”
Des del vaixell, ens plau d’imaginar
com fou l’illot abans que hi fos Persèfone,
com fou presó, convent i com drassanes.
Com ara Mort enmig de la llacuna.

Pont de la llibertat

Illa de ponts guaitadors de l’instant
ben enquadrat com un foc blanc del nuvi,
emmirallat amb la nit dibuixada.

Illa d’illots empeltats amb carreus,
on llibertat significa lligam
que romp el marc i t’ancora a aquest món.

Illa tardor del parpelleig dels ponts
quan creix la son de les aigües bressol
i es clouen tots, quatre-cents ulls de marbre;

només tres arcs de triomf vigilants
miren per tu, per si et treus el lligam
i mar enllà, salles contra els focs blancs.

Tríptic d'un carrer

Any edició: 2005.

Aquesta obra va obtenir el XXIV premi de poesia Senyoriu d'Ausiàs March, de Beniarjó.

->Comprar/Consultar a Llibres.cat.

Ai, València!

Consultar a edicions 96.

->Comprar/Consultar a edicions96.com.