Rosa Comes

Tres vermells

Arriba el dubte i tanco els ulls:
tot és vermell, planícia indivisible
de mans i de plaer, immensa
intensitat. El reconec: és el vermell
d’una mirada que es desperta
al costat dret, després d’aquesta
nit d’excitació, d’hores compactes
de suor i extremitats.
És el vermell dels teus cinc dits
als meus cabells en convulsió,
l’encert de dominar-me controlant-me
els dos extrems, de fer-me neutra
i fer-me fluid, instint i flux encabritat,
un pintallavis d’oli cru en erecció.
És el vermell d’un llençol llis,
tacat de mots a mitja veu,
dits i esgotats dins de l’espai,
la pell, el llit, l’habitació,
amb pretensions que l’endemà destruirà.
Puc tancar els ulls; puc córrer i ser inconscient.

Del llibre “Evito el verb”

Tendresa

Tens el nom de la tendresa i del vermell,
fas que en digui tots els sons,
que el recordi pas a pas, lletra a lletra;
els meus llavis són de foc.
El dia ens ha instal·lat en un viatge
inacabat ―ignoràvem el seu rumb―,
en un cotxe que s’atura veloçment
en el desig, que segueix el vent del sud
per fer-se etern i abraçar l’hora i el minut.
I ja al meu llit, amb la inèrcia
d’aquest dia vermellós,
t’anomeno amb el meu dit,
t’anuncio entre el ventre i el petó,
amb el ritme sorollós de la humitat.
I el mot s’inscriu a la paret.
I el nom, el teu, s’ofega en l’ombra del plaer.

Del llibre “Evito el verb”

El vers té ganes de trobar-te

Incert, el vers té ganes de trobar-te
la mesura, i resseguir-te
en una síl·laba potent, saber quin és
el mot que et pot fer carn dins els llençols.
No vol saber la veritat,
vol fer-te seu, vol erigir-se i penetrar-te
fora del temps, vol aturar-se en un espai
i començar. I t'intueix en cada gest,
en l'ombra buida dels estranys.
En l'aigua tremolosa del carrer.
En els perfils que han traspassat l'ull neguitós
i delerós. I s'excedeix, desesperat,
t'invoca mentre tasta la humitat
dels seus racons. Perd la noció de si mateix
mentre t'intenta retenir sota d'un crit
il·limitat. Cancerós, el vers viu
com un paràsit del teu cos.

Del llibre “Evito el verb”

Evito el temps

Evito el temps i evito el verb,
l’espai, els dits, la veu, l’oxigen
que respiro en vertical.
Així estirada en paral·lel,
davant per davant, erectes els extrems,
retrobo el fil de l’argument,
la història que ens explica i ens manté
dintre del món.

S’atura el mot i entra el sentit.
M’aboco al marge i em retinc.

I em poso sobre teu per penetrar-te
i digerir, amb crits estranys i incontrolats,
la veritat d’aquest silenci inabastable
i confiat, que demoleix tots els reflexos
quotidians i em diu, de cop, sense esperar,
tot el que sóc.

Del llibre “Evito el verb”

Evito el verb

Cossetània Edicions

Any d'edició: 2009

->Comprar/Consultar a Cossetània Edicions