Tal i com reconeix un dels personatges d’un dels contes
de “T’estimo si he begut”
jo també sóc un lector normal, i per tant aquest
escrit no és pas una crítica del llibre sinó
una visió personal d’un lector. Qui busqui una
crítica més solvent ja està avisat.
Com a lector normal de contes, el llibre d’Empar
Moliner m’ha deixat parat. Esperava, potser per haver
llegit els seus articles, un llibre de contes amb certa
gràcia, però no esperava la capacitat de reflectir
algunes de les situacions dels contes amb la veracitat que
aconsegueix. Els diàlegs, a més de creïbles,
són frescos, i donen pinzellades còmiques
i amargues que fan interessants situacions molt quotidianes.
La manera com es desenvolupen les relacions personals, les
actituds dels personatges són d’un realisme
que sembla fotogràfic. No es tracta que no hi hagi
punts surrealistes, o que hi falti l’humor àcid,
és que el realisme del retrat reforça encara
més l’humor i els girs que realitzen les històries.
Un exemple és la reunió dels pares en adopció.
La trobada amb les psicòlogues està perfectament
retratada, o bé Empar Moliner ha fet els tràmits
per aconseguir el certificat d’idoneïtat, o bé
alguna persona que hi ha assistit li ha explicat amb tot
luxe de detalls.
Si d’alguna cosa cal advertir a les persones que
llegeixin el llibre és que no ho passin malament
si se senten retratats en alguns dels personatges, tots
d’una manera o altre hi podem aparèixer. Costa
pensar si Empar Moliner deu ser immune a l’acidesa
dels seus retrats de la vida quotidiana, cal esperar que
no li afectin a la seva capacitat per il·lusionar-se
quan fa alguna cosa. Si tot ho veu a traves del vidre amb
que retrata aquestes històries deu ser difícil
lligar, fer el turista o anar a sopar sense sentir-se ridícul.
|