Com a lector normal de contes, el llibre d’Empar Moliner m’ha deixat parat. Esperava, potser per haver llegit els seus articles, un llibre de contes amb certa gràcia, però no esperava la capacitat de reflectir algunes de les situacions dels contes amb la veracitat que aconsegueix. Els diàlegs, a més de creïbles, són frescos, i donen pinzellades còmiques i amargues que fan interessants situacions molt quotidianes. La manera com es desenvolupen les relacions personals, les actituds dels personatges són d’un realisme que sembla fotogràfic. No es tracta que no hi hagi punts surrealistes, o que hi falti l’humor àcid, és que el realisme del retrat reforça encara més l’humor i els girs que realitzen les històries. Un exemple és la reunió dels pares en adopció. La trobada amb les psicòlogues està perfectament retratada, o bé Empar Moliner ha fet els tràmits per aconseguir el certificat d’idoneïtat, o bé alguna persona que hi ha assistit li ha explicat amb tot luxe de detalls.

Si d’alguna cosa cal advertir a les persones que llegeixin el llibre és que no ho passin malament si se senten retratats en alguns dels personatges, tots d’una manera o altre hi podem aparèixer. Costa pensar si Empar Moliner deu ser immune a l’acidesa dels seus retrats de la vida quotidiana, cal esperar que no li afectin a la seva capacitat per il·lusionar-se quan fa alguna cosa. Si tot ho veu a traves del vidre amb que retrata aquestes històries deu ser difícil lligar, fer el turista o anar a sopar sense sentir-se ridícul.