 |
|
CRISTINA BRANCO, CANTANT
Nuala Morgan
Si no heu sentit a parlar de Cristina Branco, llavors
segurament tampoc haureu sentit a parlar del fado, un
estil musical portuguès, malenconiós...
destinat a ser un èxit a tota Europa.
Vaig parlar amb ella al Consolat portuguès de
París, on va realitzar una actuació intimista
per promocionar el seu nou àlbum, Ulisses. El consolat
és un immens edifici estil Haussman, i el seu interior
tot acabat en fusta esdevé un escenari idoni per
a una conversa informal amb Cristina Branco. Arriba una
mica després de l'hora prevista, i aquesta noia
morena de complexió petita es mostra extremadament
amable, i també una mica tímida. Amb el
seu productor francès a un costat i el Cònsol
general portuguès João Teotónio Pereira
a l'altre, Branco sembla gairebé minúscula
en la gran cadira de fusta en què està asseguda.
Atès que ella volia ser periodista, començo
per preguntant-li perquè va deixar els estudis
i va decidir de ser cantant. "És més
fàcil respondre les preguntes dels periodistes
que no pas ser-ne un!", bromeja. |
|
Tot i que el seu estil musical està especialment lligat
a la tradició portuguesa, el fet és que els àlbums
de Cristina Branco han aconseguit tres discs de platí a
Holanda, que és el país on té més
fans. Com va ser que la terra dels molins va caure rendida al
seu talent? "El primer cop que vaig actuar en públic
va ser a Holanda, però va ser absolutament per casualitat".
Somriu. "Un amic meu de Portugal em va convèncer per
a que participés en el seu programa de televisió.
Algú va veure el programa i em va convidar fer una actuació.
Abans d'allò jo només havia cantat a la dutxa!"
Aquella actuació es va materialitzar en el seu primer àlbum,
Cristina Branco in Holland, i a l'any següent el va seguir
Murmúrio, amb el qual va guanyar el prestigiós premi
francès Choc de l’Année du Monde de la Musique.
Branco canta en quatre llengües: portuguès, anglès,
francès i holandès, i creu que la música
no té barreres lingüístiques: "La lletra
no és sempre el més important d'una cançó.
El missatge no sempre arriba per les paraules." Continua
dient, però, que li agrada "que hi hagi molts nord-americans,
japonesos, holandesos i gent d'altres nacionalitats que aprenguin
portuguès gràcies al fado." Com que canta en
diverses llengües i passa molt de temps viatjant a l'estranger,
li vaig preguntar si encara se sentia lligada al seu país.
"Sóc portuguesa", respon emfàticament.
"Sóc molt patriota".
Però malgrat aquesta afirmació, Branco no és
una fadista tradicional que s'ajusta rígidament a les arrels
històriques del gènere, sinó que ha introduït
elements moderns en la seva música, com per exemple la
inclusió de versos de poetes estrangers com Paul Eluard.
Concilia això amb el fado buscant la musicalitat de les
paraules, el seu misticisme. L'àlbum Ulisses és
un exemple d'aquesta dualitat entre música tradicional
portuguesa i poesia de fora que expressa l'emoció de la
música. I una cosa encara més inusual, Branco ha
col•laborat amb un grup de rock holandès: ells canten
en la seva llengua materna i amb el seu estil, i ella fa la tornada
en estil fado. També diu haver rebut la influència
d'autors tan diversos com James Joyce, Hemmingway i Patrick Suskind,
i afegeix: "també m'agrada llegir Sòcrates,
Sartre, Nietzsche –aquest darrer és sublim!"
La dualitat de Branco és potser un reflex del Portugal
modern, el qual ha hagut de conjugar tradició i modernitat
des que va accedir a la Unió Europea (llavors CEE) l'any
1986. Tot i que evita que la conversa vagi cap al terreny polític,
puc captar en ella una traça de sentiments contradictoris
pel que fa a la modernització de Portugal. "El meu
país ha canviat moltíssim", assegura, però
pel fet d'haver nascut just abans de la revolució de 1974,
també aprecia el fet de "saber agafar la llibertat
amb les dues mans". Malgrat que insisteix que se sent portuguesa,
Europa és el seu àmbit de moviment, i quan li preguntem
si desitja establir-se en algun lloc en particular no es vol definir.
"El meu fill és a Portugal [amb Custódio Castelo,
el seu guitarrista i marit], és la meva inspiració.
Normalment ell viatja amb mi, però aquest cop no es trobava
gaire bé i s'ha quedat."
Just abans de marxar li faig una última pregunta: Ara
que sembla que el fado està experimentant una petita revifada,
hi ha algú del món de la música amb qui voldríeu
col•laborar? La seva modèstia es fa ben palesa en
aquest moment: "No gosaria demanar a ningú que admiro
que cantés amb mi". Quan insistim que ens digui almenys
una persona amb qui realment li agradaria col•laborar, tot
i que ella pensi que sigui impossible, acaba confesant: "bé,
potser Elvis Costello". En aquest moment el seu productor
afegeix immediatament: "Elvis Costello és a la mateixa
discogràfica que tu, a França. Potser ho podríem
arranjar!" La resposta de Branco personifica l'esperit de
molts europeus d'avui. Per una banda, té una identificació
nacional molt forta que es manifesta en la seva passió
per la música tradicional portuguesa. I per l'altra, la
influència d'altres cantants, escriptors, poetes i artistes
europeus han influït en la seva interpretació del
fado i l'han empès a valorar aquest intercanvi cultural.
|
