WINTERCASE 2005, UNA EDICIÓ MÉ5 I ...
Article d'opinió sobre la IV Edició del Wintercase
a Barcelona
Del 2 al 27 de novembre a diverses ciutats
Finalitzada la nova entrega de les aventures i desventures dels
de Sinnamon ja hem pogut pair, amb una mica de temps, els més
de deu concerts que durant quatre dies van inundar els espais
de la Sala Razzmatazz.
Però començarem per fer un breu comentari al concert
de presentació que Adam Green va oferir el disset d’octubre
amb The Jeffrey Lewis Band com a teloners. D’aquests direm
ben poc. Massa volum i distorsió per a un grup que encara
s’està iniciant en això de la música,
o al menys, això és el que sembla. L’Adam
Green ja havia actuat en la passada edició del festival.
Amb una banda de luxe, va oferir els millors temes de “Friends
Of Mine” i de “Gemstones”. Un directe amb caràcter,
entre músic folk amb tendència acústica i
artista de cabaret, el noi de Nova York sap estar a dalt d’un
escenari. “Jessica” o “Carolina” van despuntar.
La primera jornada del Wintercase va atraure a un bon grapat
de públic. El cartell el formaven Delays amb temes quasi
tots de “Faded Seaside Glamour”. El grup veterà
The Go-Betweens presentaven les cançons de “Oceans
Apart” amb el que semblen afermar la seva tornada després
de dissoldre’s cap a finals dels vuitanta. Encara que han
perdut una mica de la seva força i vitalitat són
uns clàssics amb grans temes com “Finding You”
o “Born To A Family”. Finalment, els escocesos Teenage
Fanclub presentant “Man-Made”. Més del mateix,
un so correcte i dos bàndols oposats. Als qui els agraden
molt o els de “no està malament”. A vegades
poden ser un xic carregant.
La segona tanda de concerts va omplir la sala 2 de gom a gom.
Tot un esdeveniment, pels anglesos que viuen a la ciutat, la presència
de Ian Brown, ex Stone Roses. Abans d’ell, però,
l’actuació de Supergrass. Hi havia expectació
creada per com sonarien els temes del seu nou treball “Road
To Rouen”. Van haver-hi dues parts ben diferenciades. La
primera en format acústic que va posar de manifest l’evolució
del grup. Ja no es tracten d’uns jovents que fan cançons
pop gracioses i molt mogudes. Tranquil·litat i un aguait
de maduresa molt d’agrair en els temps que corren. La segona
part va traspassar la frontera i van aparèixer guitarres
roqueres i contundents, alternant temes d’anteriors treballs
com “Pumping On Your Stereo”. Després d’una
hora de concert aparegué a l’escenari l’abans
mencionat. Ja pot ser tot un mite britànic que, malauradament,
encara no ha après a afinar. Els tres primers temes van
ser els més emblemàtics dels Stone Roses i van fer
que es fiqués al públic a la butxaca. “I Wanna
Be Adored”, “Made Of Stone” i “Waterfall”.
Això si, es sap rodejar de molts bons músics. Especial
menció a l’hindú de les percussions.
Tercera jornada i es donava la notícia de la caiguda del
cartell de Kaiser Chiefs. Així que només vam poder
veure a Clovis presentant el seu primer llarg “Respira”
i a The Tears, la nova banda de Brett Anderson, ex Suede. Encara
que la gent que hi va anar eren majoritàriament fans de
Suede, amb la nova formació no acaba de fer el pes. Els
espanyols Clovis encara s’han de rodar un xic més.
Pop amb lleugers tocs dels Planetas.
L’últim dia, ja a la sala gran, vam veure una mica
de tot. The Decemberists van sorprendre amb els seus sons d’acordions,
violins, banjos i xilofons de joguina. Van tocar cançons
del seu tercer disc “Picaresque”. Línies suaus
i melòdiques. Dirty Three va trencar la tranquil·litat
aconseguida pels anteriors. Barreja de rock, punk, psicodèlies
i, fins i tot, esquizofrènies. Va costar molt acabar-los
d’escoltar. Resultaren en excés durs i, de vegades,
inintel·ligibles. Per acabar els també veterans
Mercury Rev. Un cantant excessivament teatral i un directe que
no passarà entre els millors de la seva història,
però que van aprofitar per commemorar els seus deu anys
d’història. |
