Hi havia una vegada un text teatral pensat per a una actriu
que s’anava desintegrant (el text) però en desintegrar-se
en comptes d’anar al no res o al caos el que apareix
com si fóssim en una sessió d’espiritisme
és la història verídica d’una indivídua
real històrica del segle XIX a l’oest americà,
i al mateix temps la història imaginària d’una
protagonista de ficció d’una rondalla o conte
de fades… L’actriu, a cops de tallant, esmicola
el text fins a deixar-lo fet a miques i al final recull els
trossos, els ordena i hop!… formen una figura geomètrica
i regular que representa una sorpresa que només el
públic assistent la podrà qualificar del que
és: agradable, esperançada, profunda, carinyosa,
guapa i gairebé senzilla…
... tenien tanta joia que fins els trossos de gel dansaven
al seu voltant ... i quan els trossos de gel s’hagueren
cansat i es van tornar a aturar, es combinaren formant aquelles
lletres ...
|
| L’Enric Casasses ha decidit llençar-se de nou
a investigar amb el llenguatge teatral i no tan sols en el
camp de l’escriptura sinó també en el
de la direcció després de veure la gran acollida
que va tenir per part del públic i de la crítica
“Do’m”, primer drama en tres actes del poeta,
dirigit per l’Albert Mestres, que es va poder veure
l’hivern passat a la Sala Beckett de Barcelona.
Aquesta vegada el text l’escriurà per a un
sol personatge creat i interpretat per la Laia de Mendoza,
una de les actrius de “Do’m”. De fet,
el projecte neix de les ganes de l’actriu de fer un
treball en solitari després d’haver-se enfrontat
tant a textos de l’Albert Mestres com del mateix autor.
Serà ella, doncs, qui li proposarà a Casassas
de fer una codirecció amb la Mireia Chalamanch amb
qui ha establert una molt bona relació directora-actriu
dins la companyia teatral “Ooff Cia.”.
El monòleg teatral és concebut com una
situació en què hi ha una sèrie de
persones assegudes - el públic - i una persona dreta:
l’actriu, Laia de Mendoza, que juga a cartes destapades,
és a dir, la convenció teatral és visible,
fa teatre dins el teatre, teatre fora del teatre, realitat
dins l’escenari, l’única realitat és
l’escenari, el veritable personatge és el públic,
etcètera. Ella és alhora o successivament
l’actriu que representa un monòleg, l’autor
que l’escriu, la petita Gerda que cerca el seu germà
Kay, una mena de Calamity Jane d’espagueti-western,
un personatge innominat de la vida moderna en guerra amb
les grans potències (l’amor, la veritat, la
bèstia carnívora, el cervell...), una simple
persona que no para d’interpel·lar el públic,
i una entretenidora del món dit de l’espectacle
que només procura que no us avorriu. A l’actriu-personatge-persona
sembla que li hagi de passar això i allò però
a qui realment li ha de passar quelcom és al públic,
i el principal mitjà per aconseguir-ho, principal
i únic, és la paraula de l’actriu. El
perdó és agafat en el sentit de “perdona,
noi, però t’hauràs d’apartar perquè
he de passar per aquí” i en el sentit clint-eastwoodià
o de western dels fora de la llei que no tenen perdó
però d’alguna manera són els bons.
Enric Casasses
|
